Ja podeu consultar el programa del 3r. Congrés del Món de la Masia que tindrà lloc a Barcelona els dies 13, 14 i 15 de maç de 2024.
Ja us hi podeu sol·licitar la inscripció per mitjà d’aquest formulari
El divendres 15 de març al vespre, una vegada exposats els continguts durant els 3 dies vàrem presentar unes primeres conclusions o reflexions. S’han recollit els comentaris que alguns dels assistents han exposat:
1. Es valora molt positivament, que sigui obert a tothom de tal manera que això ha fet possible que les 60 comunicacions reflecteixin els interessos i preocupacions del territori. Aquesta és la mateixa valoració que s’ha fet en possibilitar l’assistència oberta a tothom en els tres dies de durada del congrés.
2. Un reflex de l’exposat anteriorment són els 240 a 250 inscrits i assistents al llarg dels tres dies més la cinquantena del dissabte a les cotxeres del Palau Robert. Comptabilitzant els conferenciants, grup organitzador, grup científic i participants en les taules rodones com a experts, podem considerar que el total voreja els 350. Aquesta participació s’ha repartit entre l’assistència presencial diària al voltant de 90 persones a la sala i entre 10-13 via zoom, la majoria entre els tres dies. Cal remarcar que aquesta vegada, el congrés va coincidir amb les eleccions municipals del 2023, quan es demanen les propostes per a comunicacions, ha restringit la participació de tècnics dels ajuntaments, al contrari de la gran participació d’aquest col·lectiu en els dos anteriors.
3. La gran satisfacció general es va completar amb l’exposició de dos vídeos presentats per personal del Matarranya i el Maestrat el dissabte. Aquesta proposta de vídeos, no fou possible presentar-la durant els tres dies per la gran quantitat de material que s’exposava. Aquest fet fou rellevant donat que va permetre la presentació de publicacions relacionades amb el tema del Congrés i la presentació d’un projecte d’acolliment per part d’un grup de jovent arrelat al territori.
4. L’organització dels tres dies ha funcionat correctament, tot i el problema generat per un accident de trànsit que va endarrerit la conferència de Ferran Civit, del divendres a primera hora, i que va ser exposada en un temps limitat al final del bloc dedicat a l’energia.
5. L’alt nivell del contingut, tant de les comunicacions, com de les conferències i taules rodones.
6. Molt oportú en el temps, donat que en cada bloc s’ha pogut observar el moment de canvi que vivim. Amb aquests punts exposats, podem concloure amb una satisfacció compartida per tots els organitzadors, conferenciants o partícips en les taules rodones.
Reflexions generals
El congrés, des dels seus orígens, s’ha presentat interdisciplinari, tal com estan conformats el grup organitzador i el grup científic per a interrelacionar els temes i donar cobertura a les inquietuds quotidianes. Així, per exemple tenim el bloc de turisme rural perquè entenem que tant pot ser una alternativa com una ajuda. Igualment, aquest tema dona visibilitat a la vida rural, mostrant l’activitat, tant de conreu, de transformació en aliments, lligat amb els mitjans com molins, cellers i, per tant, també amb el paisatge.
En els congressos anteriors van estar presents els mateixos temes que aquest. La diferència és que en els anteriors englobàvem en un únic bloc el tema de canvi climàtic. En el II Congrés en aquest bloc ja vàrem comptar amb una exposició sobre “Viure de l’aire del cel” i en aquest els hem passat alguns temes a blocs diferents com: energia, boscos i el de l’aigua, assumit per l’IRTA, dins el bloc d’innovació, que finalment no va poder ser per la implicació que ha tingut la sequera i que no ha deixat temps. A última hora se li va proposar a en Robert Save, però igualment era molt just de temps.
Així doncs, podem assumir que el Congrés busca ser un punt de trobada entre l’administració, experts en les diferents matèries i els implicats en la vida social, econòmica, etc. del territori. D’aquests temes exposats, es presenta un resum o conclusions, recollides per les persones que han assumit la valoració del contingut de cada comunicació. També seran publicades, juntament amb els escrits de les conferències i taules rodones, tal com hem fet, tant en els congressos com de les jornades anteriors.
De tot l’exposat destacaria la participació molt activa de joves, tant nois com noies, molt formats i molt implicats en cada part del territori on pertanyen per aconseguir el seu desenvolupament. El tema de l’habitatge ha estat molt present com un element que frena l’assentament dels nous vinguts. Habitatge i serveis públics com escoles, sanitat, etc. Però cal remarcar que no solament varen exposar els problemes sinó que ells mateixos han estudiat solucions com formes de rehabilitació d’edificis, uns familiars individuals, altres agrupacions… i fent propostes per rehabilitar habitatges ara en desús, com rectories, cases de la guàrdia civil, etc.
Aquest problema ha estat reconegut per l’administració com es va exposar en el segon dia al matí. com ha estat dit, aquest és un dels interessos del congrés, el d’afavorir la comunicació entre els implicats. Cal reconèixer, però que en part això no es va aconseguir perquè bona part dels assistents venien el dia que exposaven.
En canvi, sí que es va aconseguir en el tema de l’energia amb l’exposició del malestar de part del territori que consideren que a ells se’ls responsabilitza d’aconseguir l’energia de les plaques solars o dels molins de vent, i, en canvi, no es fa el mateix en zones com Barcelona. En aquest cas, es va respondre en la taula rodona recordant que en cada indret on es vol actuar, apareixen els del lloc queixant-se. Aquest és un problema molt candent en tot Catalunya quan som dels últims, fins i tot en l’àmbit europeu. Una vegada exposats els problemes i fets els contactes, ara cal treballar per aconseguir millorar.
Tal com s’ha exposat anteriorment, la part desenvolupada el dissabte eren propostes que s’havien fet per a presentar-ho els dies del Congrés, però no va ser possible a causa de disposar de poc temps. Es va aconseguir l’espai de les cotxeres del Palau Robert i també va ser un èxit, tot i ser dissabte. Va durar tot el matí destacant les dues projeccions, un dels masos del Matarranya i l’altra del paisatge del Maestrat. Com és evident, és una gran satisfacció haver arribat fins a Terol en les zones properes a Aragó i a València. La resta va ser presentacions de revistes i llibres relacionats amb l’edifici, famílies amb història oral i la tipologia de les masies amb la producció del vi al Maresme.
Assumpta Serra, coordinadora del Congrés Masia-Territori
El bloc va començar amb la ponència titulada “Bosc i Foc”, a càrrec de Martí Rossell, Enginyer de Forests i tècnic del Grup de Suport en Actuacions Forestals (GRAF) del cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya.
La conferència abordà un dels aspectes clau de l’emergència climàtica: el creixent risc d’incendis forestals i la importància de la gestió forestal per crear mosaic en el territori com a millor eina per a fer-hi front.
El risc derivat de grans incendis forestals no ha parat de créixer en les darreres quatre dècades. És cert que la superfície cremada anual ha disminuït (gràcies al perfeccionament dels mitjans i tècniques d’extinció, a la disminució del nombre d’ignicions i a les estratègies de prevenció), però el risc ha augmentat. La continuïtat del combustible vegetal ha passat del 35% al 71% del territori, a causa de la pèrdua de zones agrícoles i l’extensió de les masses forestals. El període anual de dies de risc d’incendi s’ha estès en un mes i mig, i les situacions de sequera perllongades com les que vivim no fan sinó incrementar-lo. Per les condicions d’escalfament de l’atmosfera, la velocitat de propagació de Grans incendis Forestals ha passat de 345 ha/h a 800 ha/h i els incendis adquireixen comportaments d’alta incertesa que en dificulten l’extinció.
En aquest context, la gestió forestal esdevé clau per prevenir i contribuir a l’extinció dels incendis forestals. Un massís donat, segons els incendis tipus que el puguin afectar, es pot dividir en sectors i en polígons potencials (porcions de paisatge que per les característiques orogràfiques responen de forma homogènia al patró de propagació). Quan un polígon s’encén, tendirà a cremar del tot. Per tant, la tasca dels bombers consisteix a intentar evitar que el foc salti d’un polígon a un altre. La probabilitat que el foc es propagui entre polígons varia, no totes les connexions entre polígons tenen la mateixa probabilitat de propagació. La identificació de punts estratègics de gestió on convé fer treballs silvícoles (per reduir el combustible) és clau per reduir la probabilitat que un incendi es propagui en aquell punt saltant al següent polígon i oferir als bombers la possibilitat d’aturar-lo.
La creació de mosaic agroforestal interrompent la continuïtat de la massa forestal (i, per tant, del combustible) mitjançant la introducció de camps agrícoles en els punts estratègics de gestió és la millor forma de prevenir un incendi forestal. En facilita la gestió i redueix els desperfectes fins i tot quan aquella àrea és cremada.
La primera de les comunicacions del bloc de Boscos (a càrrec de Núria Aquilué, investigadora del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, CTFC) va abordar justament la creació de paisatges agroforestals resilients, que és un dels objectius de l’Estratègia de la Bioeconomia de Catalunya 2030 que està impulsant el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya. La resiliència socioecològica d’un paisatge es defineix com la seva capacitat per mantenir les funcions ecològiques, socials i econòmiques al llarg del temps en unes condicions ecològiques i socioeconòmiques canviant i de vegades adverses. En un context mediterrani, les variables per a la resiliència dels paisatges que s’han tingut en compte són: la reducció del risc d’incendis forestals, la conservació de la biodiversitat, la producció d’aigua blava (la d’escorrentia, per oposició a la que els boscos evapotranspiren) i el foment de l’activitat agroramadera. El CTFC està desenvolupant una eina de suport a la presa de decisions que simula els canvis en el paisatge produïts per diferents actuacions (gestió forestal, rompudes agrícoles, introducció de pastures…) i com incideixen en la provisió de serveis ecosistèmics. Això permet fer propostes de paisatges agroforestals resilients a escala municipal a l’horitzó del 2050 que ajudin a orientar les inversions públiques, privades i comunals.
La segona comunicació, a càrrec de Mar Pallarès (investigadora del CTFC), ha exposat, justament, de quina manera la gestió forestal multifuncional contribueix a adaptar els boscos al canvi climàtic tot conservant-ne la biodiversitat. Ho ha fet amb l’exemple de les actuacions al bosc de Poblet. El projecte d’ordenació silvícola data del 2021 i promou l’heterogeneïtat, complexitat i diversitat del bosc (d’espècies, genètica, d’estructures), en regula la densitat i, per tant, la competència entre arbres (factor clau davant l’estrès hídric i les plagues), i promou la discontinuïtat de combustible davant el risc d’incendi. El projecte opta per una gestió forestal propera a la natura i permet obtenir productes fusters d’alt valor per a ser transformats.
La tercera comunicació, a càrrec de Jaime Coello (investigador al CTFC), ha estat dedicada als sistemes agroforestals silvoarables, que consisteixen a combinar cultius herbacis amb arbres llenyosos. La comunicació ha desgranat els beneficis d’aquests sistemes híbrids: s’aprofiten al màxim els recursos naturals (aigua, llum, nutrients); es complementen en l’espai i al llarg de les estacions de l’any; es genera un microclima propici (temperatures extremes suavitzades per l’ombratge, menys vent, més humitat ambiental); es promou la biodiversitat atraient fauna auxiliar; es produeix una fertilització indirecta del sòl; s’incrementa la productivitat agrícola en un 40% i l’emmagatzematge de CO2 en un 36%; es protegeixen els sòls i les aigües (disminuint l’erosió i filtrant els nitrats); s’enriqueix el paisatge.
Les quarta i cinquena comunicació han estat a càrrec de Víctor Gil i Dalmau Albó respectivament, ambdós del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB. Han tractat sobre la importància dels processos participatius en la promoció de la gestió forestal. En el primer cas, s’explica el procés participatiu per a recrear el mosaic agroforestal després de l’incendi a la Torre de l’Espanyol el 2019, que va cremar 4.000 ha forestals. En el segon cas, es concreten les actuacions planificades a la fina Mas de Noguers de Maials, parcialment afectada pel mateix incendi. La reintroducció de savines es planteja com una acció clau.
El bloc de boscos ha conclòs amb una taula rodona en la qual ha participat Eduardo Rojas.
En el moment de plantejar-nos els continguts del congrés d’enguany amb el títol La complexitat dels nous reptes. L’oportunitat dels nous sistemes, immediatament vam detectar la necessitat de parlar del paisatge vinculat a la masia i del seu entorn, fent una anàlisi de la simbiosi entre els dos conceptes que han evolucionat conjuntament, determinant, com era d’esperar, el nostre territori.
La masia és una entitat patrimonial absolutament arrelada al paisatge català, que forma part de la nostra història des de fa segles. S’ha estudiat des de tots els vessants, l’històric, l’arqueològic, el patrimonial, el constructiu, l’antropològic, el científic, el costumista… En aquest congrés s’analitzen també tots els mitjans que ajuden la seva conservació i manteniment amb la voluntat de projectar-la al futur i que les noves generacions puguin continuar aquesta tasca. És imprescindible no deslligar el vessant paisatgístic de la masia, la mirada a la masia des del paisatge. També valorar la masia com a unitat de producció agrària (agrícola + ramadera) i com a unitat de divisió territorial. Analitzar la relació de l’edifici amb l’entorn, amb l’activitat que donava la seva raó de ser: l’orientació, els plans al voltant, les eres, les basses en punts elevats, l’amplada dels camins, la vegetació, l’hort, els arbres útils, la seva simbologia…
Tots aquests temes són d’una rellevància absoluta, estudiar-los i conèixer-los abans d’intervenir en qualsevol projecte. Cal mantenir l’esperit de reaprendre, de rellegir, de recuperar, de reeducar, de tornar a valorar el paisatge de les masies.
La conferència d’obertura, que va anar a càrrec de Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, portava el títol «Els valors de la diversitat de paisatges agrícoles i agroforestals». Sala va aportar una anàlisi molt interessant sobre les diferents lectures paisatgístiques del nostre territori, explicant el projecte de l’elaboració dels Catàlegs de paisatge de Catalunya i mostrant una gran sensibilitat envers el paisatge, la seva percepció i la seva protecció.
Les comunicacions que s’hi van presentar van versar sobre el conjunt de la masia, l’arquitectura tradicional i funcional de l’entorn, dels murs de pedra seca que la complementen, del paisatge configurat dels parcel·laris i la seva evolució al llarg de la història, de la modelació paisatgística derivada del canvi climàtic i també de la influència del treball de les dones al llarg dels segles en aquestes edificacions.
La taula rodona, que es titulava «Masia-paisatge-turisme: els valors entorn del paisatge de la masia i el paper del turisme. Reptes actuals i de futur», es va centrar en els usos, el manteniment i la preservació de l’ecosistema propi lligat a la terra i al desenvolupament agrari de la masia. També en altres recursos addicionals com l’explotació econòmica derivada de l’ús turístic que recolzen el manteniment i la preservació de manera complementària o com a única via de supervivència d’aquests conjunts patrimonials i paisatgístics.
Monumenta, l’Associació de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya, coneixedora de primera mà d’aquesta temàtica i representada a la jornada per diversos propietaris a la taula rodona, va donar la seva visió concreta, amb exemples específics, sobre la conservació, el manteniment i la preservació del patrimoni envers les noves generacions, i va compartir els seus coneixements i experiències.
Directores del bloc:
Roser Vives, enginyera agrònoma i paisatgista amb una llarga trajectòria professional dins del sector de paisatgisme. Membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Sòcia de Liquen Patrimoni i Paisatge.
Victòria Bassa, arquitecta especialitzada en restauració patrimonial, presidenta de Monumenta, l’Associació de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya. Membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Sòcia de Liquen Patrimoni i Paisatge.
Van participar:
Xavier Rehues, subdirector general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya
Lupe Serraima, responsable d’Urbanisme del Servei d’Urbanisme de la Gerència de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona
Josep Rosàs, economista, vocal de la Junta, soci de Monumenta i propietari de masies
Moderador: Joan Badia Font, soci director d’Urbanisme de GMG Plans i projectes, SLP
Resum
Tothom està d’acord que cal preservar les masies tant pel seu valor patrimonial com pel seu caràcter vertebrador del sòl rural, però hi ha discrepàncies de com s’ha d’actuar des de l’Administració pública per fer-ho possible.
Cada any es van abandonant més masies i, pel fet de quedar desocupades, el seu estat de conservació va empitjorant fins a la ruïna, i alhora tot l’entorn —tant agrícola com forestal— es va deteriorant a conseqüència de la manca de gestió (major risc d’incendi, etc.).
Per a intentar evitar-ho, des que va entrar en vigor la Llei d’urbanisme de l’any 2002, s’han anat produint modificacions legislatives perquè es conservin els seus valors històrics i arquitectònics i, alhora, també perquè s’admetin usos que permetin mantenir-hi l’activitat.
Però a l’hora de posar-ho en pràctica, tot i que la legislació urbanística és generosa quant a possibles destins de la masia, és molt difícil poder arribar a una solució que garanteixi al mateix temps preservar el valor patrimonial de l’edifici, els valors ambientals de l’entorn i la viabilitat econòmica de l’actuació. Els tècnics competents que han d’informar en matèria de patrimoni acostumen a ser molt restrictius pel que fa a admetre nous usos i noves construccions vinculades a l’activitat. L’Administració competent en matèria urbanística sovint també és molt reticent a modificar alguns paràmetres malgrat que la legislació ho admeti (com incrementar el nombre d’habitatges dins la masia, l’edificabilitat, etc.). Els propietaris de les masies intenten maximitzar l’aprofitament de l’edifici amb noves ampliacions i activitats per a garantir-ne la sostenibilitat econòmica.
Del trinomi patrimoni / medi ambient / viabilitat econòmica, cada agent prioritza l’aspecte que li correspon, menystenint a vegades la resta de variables, i fent realment difícil que les iniciatives que permetrien conservar la masia prosperin. Sovint sense tenir en compte que l’alternativa és que la masia quedi desocupada, i aquest escenari és el menys desitjable des de tots tres punts de vista.
És molt similar al que passa quan es parla de sostenibilitat, que sovint s’associa només a la component ambiental i s’obliden les altres dues variables, la social i l’econòmica. No es pot parlar de sostenibilitat si no es dona resposta des de les tres visions alhora.
La legislació urbanística i la masia
La legislació urbanística actual obre la porta a nous usos i a una flexibilitat més gran per a facilitar que les masies puguin mantenir-se actives. Les darreres modificacions encara afegeixen algunes noves possibilitats més, com serveis comunitaris o corporatius. No obstant això, sovint, la interpretació dels tècnics que han d’informar els plans especials o projectes d’actuació específica són molt més restrictius, per exemple respecte a l’ús hoteler o de restauració. Fins i tot, hi ha disparitat de criteris entre les diferents comissions d’urbanisme. Es creu molt convenient establir un marc comú en què aquestes qüestions es tractin amb criteris unitaris per a tot el territori, i la Generalitat està treballant en aquest sentit. Cal objectivar les possibilitats d’ús i d’intervenció en les masies per a una major seguretat jurídica, i per a afavorir així noves iniciatives.
Cal també garantir la coherència entre les diverses legislacions o plans sectorials per a evitar situacions contradictòries que impedeixen o dificulten la intervenció i millora de les masies: afectacions d’infraestructures, catàlegs o plans de protecció de patrimoni, d’espais naturals, etc.
La masia és l’habitatge que més temps ha perdurat en el nostre territori, i en bona part gràcies al fet que s’ha anat adaptant en cada moment de la història. Moltes masies inicialment formades per un únic volum de tres crugies es van anar ampliant amb cossos auxiliars adossats i, sovint, fruit d’aquesta configuració, acabaven tancant un pati o «barri» al davant, conformant una nova tipologia. Igualment, a una mateixa masia sovint trobem que se li havien anat afegint finestrals gòtics, remats barrocs, etc. i reconeixem que tot això li dona riquesa i valor. La legislació actual ha de permetre continuar aquesta evolució arquitectònica de la masia per a adequar-la als nous usos i necessitats, i alhora garantir la qualitat de la intervenció a través dels catàlegs de masies, plans especials o projectes d’actuació específica.
Els usos de la masia
L’activitat agrícola i ramadera ha de ser l’ús principal de la masia com a element estructurador del territori i per a la gestió dels espais rurals. Però, quan aquesta activitat no s’hi dona o com a activitat complementària per a fer viable la seva continuïtat, s’hi ha d’admetre altres usos desvinculats de l’activitat rural que li és pròpia (com les culturals o educatives, de turisme rural, etc.). La sostenibilitat econòmica en aquest tipus d’actuacions és clau per al manteniment de les edificacions i, par tant, del seu entorn.
La Diputació de Barcelona fa una gran tasca en els espais naturals del nostre territori, amb actuacions sobre masies que valoren tant els aspectes patrimonials de l’edifici com els valors ambientals de l’entorn. Aquest destí públic de les masies (com a punts d’informació i gestió dels parcs, centres de formació, etc.) és també un ús molt interessant que contribueix a vertebrar i preservar el territori. Per a assolir els objectius, cal tant afavorir la iniciativa privada, com la intervenció des de l’Administració pública, i buscar mecanismes de col·laboració pública i privada.
L’Administració pública
La necessitat de preservar les masies pel seu valor patrimonial és indiscutible, però això no justifica intervencions desvinculades del territori, o que generin impactes negatius per al medi rural o natural. L’Administració pública ha de vetllar per aquest control, però alhora ha de fomentar mesures incentivadores tendents a evitar la desocupació i degradació de les masies i altres construccions en sòl no urbanitzable. Ha d’actuar, per tant, des d’una doble visió, tant procurant incentius com adoptant mesures coercitives quan calgui.
Conclusions
Tot i que s’han anat ampliant les possibilitats d’intervenció i usos en les masies amb l’objectiu de garantir la seva conservació i mantenir la seva activitat, sovint la disparitat de criteris de les diferents visions sectorials (patrimonial, ambiental, etc.) fan difícil poder trobar una solució que doni resposta a tots els requeriments i alhora resulti viable.
El Text refós de la Llei d’urbanisme estableix la possibilitat de publicació de criteris des que es va aprovar la Llei d’acompanyament del 2022. Aquests criteris que apliquen les Comissions Territorials d’Urbanisme en relació amb les masies no s’han publicat i els de l’any 2008 han quedat obsolets.
Cal, doncs, trobar aquest espai comú on siguin compatibles i coherents els diferents punts de vista. Es creu imprescindible definir aquests criteris amb objectivitat i transparència i es demana la seva publicació per tal que els tècnics i la ciutadania tinguin clares quines obres i usos es poden admetre en aquestes edificacions.
Aquest bloc està conformat per una conferència inicial i dotze comunicacions, que podrien agrupar-se temàticament de la manera següent:
A – Comunicacions tecnològiques
Un primer grup ens presenta el desenvolupament d’un prototip per a la posterior utilització en finques agràries. La maquinària agrícola capta (sensors), de forma massiva, dades per a conèixer la biomassa vegetal que s’ha de tractar amb fitosanitaris, per exemple. Són dades que es comparen i validen amb imatges per satèl·lit. L’objectiu final és optimitzar les aplicacions de fitosanitaris, també poden ser aigua, fertilitzants, etc.
En aquest cas, es tracta de reduir les quantitats de pesticides que s’aboquen en el camp. En resum, aquesta conferència i quatre ponències tracten de la utilització de l’agricultura de precisió (alguns dels instruments disponibles), de la seva difusió i la implantació per a aconseguir una producció agrària sostenible.
Dins d’aquest grup, amb eines senzilles, la comunicació següent ens proposa l’ús d’índexs derivats d’imatges RGB (red-blue-green), obtingudes amb càmeres fotogràfiques com una eina menys subjectiva per a avaluar incidència/gravetat de malalties en gespes.
B – Comunicacions d’economia circular i gestió de residus
Presentació d’una anàlisi de l’economia de les comarques de Ponent (Depressió Central de Catalunya), concretament per a analitzar, geolocalitzar i valorar les dejeccions ramaderes, per a facilitar-ne la transició cap a un model més sostenible (valorització dels fertilitzants i el biometà).
Presentació de la gestió en la transformació dels residus orgànics a Catalunya, les xarxes, les iniciatives i l’experiència en l’obtenció d’un recurs (el compost) i les millores que representen la seva aplicació en sòls agrícoles, com la fertilitat, la biodiversitat o la retenció d’aigua.
Presentació de la problemàtica de la llana (l’esquilada de les ovelles) i la necessitat del desenvolupament d’actuacions per a millorar-ne la qualitat i identificació d’usos alternatius. També de la problemàtica, per als agricultors i ramaders en la recollida i gestió de materials plàstics que esdevenen residus a partir d’abril de 2025 (Llei 7/2022). La tercera comunicació ens presenta una proposta de reutilització en l’elaboració d’escumosos.
C – Comunicacions diverses
Presentació d’un projecte Life-eCOadapt50 cofinançat pel programa LIFE de la Comissió Europea que no s’ha executat, període d’execució 2023-2030 (vuit anys), amb vint-i-quatre beneficiaris que es coordinen des de l’Àrea d’Acció Climàtica i Transició Energètica de la Diputació de Barcelona.
Presentació Escola de Pastors i Pastores de Catalunya (2009). L’objectiu és garantir el relleu generacional amb una conciliació entre el model tradicional i l’adaptació a la realitat ramadera del segle xxi (agroecologia).
El bloc «Evolució sociològica de la població» ha girat al voltant dels aspectes sociològics i demogràfics del món rural. Entre altres temes, s’han plantejat qüestions sobre el despoblament, l’envelliment de la població, l’arribada de nous habitants i les seves característiques, les propostes i les accions desenvolupades per a mantenir la població, els serveis per als municipis, etc. La conferència de Joan Nogué ha presentat el marc general per a tractar tots aquests aspectes i, després, les comunicacions i la taula rodona han exposat els problemes, propostes i experiències concretes.
Algunes de les conclusions que es poden destacar d’aquest bloc són les següents:
Sovint, el món rural es descriu i analitza mitjançant un seguit de tòpics i estereotips que el simplifiquen i homogeneïtzen, tot contraposant-lo al món urbà i a les ciutats. La ruralitat no s’explica per allò que és realment, sinó per allò que se suposa que ha de ser, perquè es concep com a oposada al món urbà. Des d’aquest imaginari urbanocèntric, el món rural és definit com una realitat tradicionalista, immobilista, aïllada, en què la innovació i la creativitat no hi tenen cabuda. A aquests tòpics s’hi ha afegit la idea que els territoris rurals són un espai buit (o buidat) a disposició de la població urbana i del capital. Aquestes idees, arrelades a una part de la societat i l’Administració, que els mitjans de comunicació s’encarreguen de difondre, no només influeixen en la manera com el món rural és percebut, sinó també en les decisions que es prenen des de diferents àmbits i afecten els territoris rurals i la gent que hi viu.
Però, enfront dels tòpics, la realitat del món rural se’ns presenta diversa, dinàmica i creativa. No és, però, una diversitat només física, sinó també demogràfica, econòmica, social i cultural. Una diversitat que trobem tant entre comarques diferents com també dins d’un mateix territori.
Tot i aquesta diversitat, els territoris rurals a Catalunya presenten algunes problemàtiques comunes, a conseqüència de les diferents crisis interconnectades (ambiental, climàtica, sociopolítica, econòmica i demogràfica) que conflueixen i afecten la societat actual, i que a les ruralitats s’hi manifesten de maneres específiques:
Però davant d’aquestes problemàtiques, des del mateix món rural estan sorgint i desenvolupant-se propostes innovadores i imaginatives, de caràcter privat i també de caràcter públic, que ens mostren el dinamisme i la diversitat del món rural. La conferència, les comunicacions i la taula rodona van presentar algunes d’aquestes iniciatives relacionades amb la producció i comercialització de la producció agroramadera, d’artesania alimentària, amb l’habitatge, que enforteixen les relacions socials i construeixen comunitat, que tenen a veure amb l’economia social i solidària, que proposen noves formes de governança i de participació. Propostes vinculades al territori, que enforteixen els vincles de les persones amb el territori, que reforcen l’apropament i el coneixement entre els habitants de les ciutats i dels entorns rurals.
Finalment, van sorgir algunes demandes cap a les administracions i institucions públiques:
Un dels debats que envolta Catalunya és el paper que té el turisme en la dinamització del món rural i com aquest pot afavorir la reutilització de masies que s’havien vist afectades per l’abandonament del món rural. Parlem sobre això amb Josep Margenat, responsable del sector d’Agroturisme de la Unió de Pagesos, que participarà en la taula rodona «Masia-Paisatge-Turisme: valors entorn del paisatge de la masia i el paper del turisme. Reptes actuals i de futur», del 3r Congrés Masia i Territori, que tindrà lloc, del 13 al 15 de març, a l’Institut d’Estudis Catalans.
Em resulta difícil determinar el grau de salut de l’agroturisme. Tanmateix puc dir que és una activitat saludable per a qui el practica, per a l’entorn i per a l’establiment que el gestiona.
Cal entendre l’agroturisme en un sentit ampli, és a dir, que engloba totes aquelles activitats que es fan al medi rural i a l’empara d’una explotació agrària professional i activa, amb pernoctació o sense. Totes aquestes activitats són concebudes com un complement a la renda. El «Benvinguts a pagès», per exemple, és una activitat agroturística que apropa la gent urbana a la realitat de la pagesia.
Cada cop és més freqüent trobar iniciatives com l’enoturisme, l’oleoturisme, entre d’altres, que valoren l’activitat mateixa d’una empresa agrària més enllà de la venda dels productes que elaboren i/o produeixen.
Els allotjaments d’agroturisme ofereixen, a més d’una experiència al món agrari, la possibilitat d’allotjar-s’hi i fer-hi els àpats depenent de la modalitat de l’establiment.
La salut del sector podria mesurar-se amb la capacitat d’adaptar-se als canvis, diguem que una mica delicada.
L’agroturisme i el turisme rural tenen un paper fonamental en el manteniment de les masies. En primer lloc, perquè els requisits que s’exigeixen per convertir una masia legalment en un allotjament turístic són molt conservacionistes pel que fa a les característiques de l’arquitectura tradicional.
En segon lloc, perquè part dels ingressos provinents del turisme es poden destinar al manteniment de les masies.
Cas a part és el turisme desenvolupat per persones o empreses que inverteixen diners provinents d’una activitat externa. Però també és en benefici de les masies.
L’agroturisme, pel fet de ser una activitat lligada a una explotació agrària, ha ajudat a fixar gent al territori, mantenir les activitats tradicionals de la zona (agricultura, ramaderia i boscos) i frenar l’èxode rural. Però el turisme és una activitat molt estacional i de caps de setmana que ha actuat de manera invasiva sobre el territori, ha estat el causant de certs desequilibris i ha expulsat autòctons del seu lloc d’origen.
La situació de crisi al sector agrícola ha provocat el tancament de moltes explotacions i l’envelliment de la població pagesa. La manca de relleu generacional dibuixa un escenari complicat al món rural i, per extensió, a l’agroturisme. No totes les explotacions existents en actiu tenen capacitat i ganes d’incorporar l’activitat agroturística al seu negoci. L’edat de molts pagesos és un factor determinant a l’hora d’innovar, però també ho són els elevats costos de rehabilitació de les masies, el fet de ser propietari o no de la finca que es treballa, la precarietat de determinats serveis bàsics a les àrees rurals, les normatives urbanístiques que en moltes ocasions són com una cotilla que permet poc moviment…
Per altra banda, cal també que es millori la professionalitat a l’agroturisme i s’hi vagin incorporant serveis i prestacions que podem trobar en altres instal·lacions turístiques, ja que les exigències del mercat van augmentant.
No solament és compatible, sinó que és necessari. El turisme ha destrossat el paisatge de la costa i de molts indrets de muntanya. Dependrà del model de país que vulguem. I dels interessos que es moguin darrere.
Com són els ecoturistes?
No he trobat aquesta paraula al diccionari. Les persones que tenen consciència ecològica, preocupades per la salut del planeta, consumidores responsables, que minimitzen la generació de residus, que no malbaraten aigua, energia i recursos, que en les actituds i la conducta del dia a dia fan una aposta per la sostenibilitat i respecten el medi… quan fan turisme es deuen convertir en ecoturistes.
Segurament que sí. Crec que l’agroturisme com a tal és un reclam per a un grup reduït de ciutadans. El potencial client, en els criteris de cerca, pot ser que prioritzi el confort i les prestacions, la bellesa de les instal·lacions. Per exemple, avui en dia i al nostre país, l’aire condicionat s’ha convertit en un element imprescindible, que pot determinar que un client triï un establiment o un altre.
Per altra banda, el turisme de visites (sense pernoctació) potser encara no té prou visibilitat. Potser determinats cellers tenen un desplegament publicitari que els aporta moltes visites, però cal crear canals de difusió per a aquelles experiències més humils.
Isidre Pastor és llicenciat en història medieval, arqueòleg i ha estat president de l’Associació d’Arqueòlegs de Catalunya. Parlem amb ell sobre la preservació de masies i la seva reutilització, tema del qual parlarà a la taula rodona que porta per títol «Reutilització de les masies: conflictes i solucions», que tindrà lloc el pròxim 14 de març, a les 13.10 hores, en el marc del 3r Congrés Masia i Territori.
Les masies esdevenen el principal referent arquitectònic de les heretats que han vertebrat els marcs rurals del territori. En aquest sentit, del que es tracta és de preservar el llegat del nostre patrimoni cultural i, en el cas dels béns immobles, el millor garant d’aquest propòsit és garantir-ne l’ús. Preferiblement, el seu ús original pel qual fou concebut.
Més enllà dels usos que els són originàriament propis, com són els de centre d’explotació d’una heretat agropecuària, les masies, com als edificis històrics, poden tenir tots aquells usos que preservin els seus valors patrimonials. D’acord amb el que estableixin al respecte els nivells de protecció normatius i, a la vegada, siguin activitats contemplades pel planejament urbanístic vigent. I, tal vegada, s’adaptin al que estableix la normativa sectorial de l’activitat a la qual es dediquin.
Col·loquialment parlant, així ho diríem. En qualsevol cas, les masies són un dels principals exponents de l’articulació agropecuària del marc territorial i, així mateix, els seus nuclis edificats són un referent del dinamisme i evolució que ha experimentat l’arquitectònic rural al llarg dels segles. I és, en aquest sentit, com a bé de la nostra identitat col·lectiva, que cal documentar, estudiar i, si escau, preservar per a salvaguardar els seus valors culturals.
El seguit d’administracions que amb els seus corresponents departaments, serveis i seccions que incideixen i vetllen sobre la realitat de la masia com a heretat, nucli residencial, centre d’activitat agropecuària, referent patrimonial… han d’optimitzar recursos i organitzar-se per tal d’assolir els propòsits que recullen els marcs legislatius i normatius vigents, tenint en compte i respectant sempre, la dimensió humana i social d’aquesta entitat patrimonial, econòmica i social que esdevé la masia.
Davant de l’abandó i l’estat de ruïna que presenten un gran nombre d’aquestes edificacions rurals de caràcter històric, l’activitat residencial de caràcter turístic no deixa de ser una opció factible més per a la recuperació, preservació i valoració d’aquest patrimoni arquitectònic, que és propi de la nostra realitat territorial.
Ben segur que sí, amb aquesta finalitat foren erigides i concebudes segles enrere i en el millor dels casos encara perdura aquesta activitat avui dia. Amb tot, és obvi que l’evolució que aquestes masies han experimentat al llarg dels anys també s’ha d’adaptar a les necessitats domèstiques, productives i socials actuals. Sempre, per descomptat, d’acord amb el que estableixi i reguli el marc normatiu i legislatiu al respecte.
En primera instància, caldria saber quantes masies hi ha per municipi, tasca que s’hauria de recollir en els instruments de la catalogació del planejament urbanístic. Encara avui, no tots els municipis disposen d’aquest instrument. D’altra banda, també caldria concretar el concepte abandó. S’hauria de diferenciar entre les masies que avui dia estan deshabitades o sense activitat, d’aquelles que estan en estat ruïnós o de les quals tan sols es conserven restes o vestigis del que havien estat. Amb tot i sense disposar de xifres concretes, és versemblant considerar que el grup més minoritari és el de les masies que gaudeixen d’un bon estat de conservació i estan vinculades a una activitat d’ús domèstic o productiu.
En si, el conflicte rau en la nova concepció de la dinamització socioeconòmica del marc rural, la preservació de les explotacions agropecuàries dels camps i boscos i la sostenibilitat domèstica dels seus nuclis residencials, motivada pels efectes de la globalització. Pel que fa a les tasques de recuperació, rehabilitació, restauració i reutilització de les masies, no deixa de ser una pràctica inherent de la preservació i valoració del patrimoni que és viu, actiu i dinàmic. I que cal portar a terme, ja que com a societat tenim el dret de gaudir-ne i el deure de llegar les futures generacions.
El 3r Congrés Masia i Territori, que se celebrarà el 13, 14 i 15 de març, a l’Institut d’Estudis Catalans, comptarà amb potents taules rodones, com la que tindrà lloc el primer dia del Congrés, titulada «Adaptar el planejament i la normativa a una realitat singular», en la qual participarà Raquel Serrat. Ramadera del Ripollès, membre de la Comissió Permanent Nacional d’Unió de Pagesos, responsable del sector Dones, Medi rural i Polítiques de Muntanya. I dels sectors Boví i Equí de carn.
Les inspeccions i els controls administratius els hem de tenir, ja que estem produint aliments i hem d’assegurar la màxima garantia de seguretat alimentària, sanitat i benestar animal, però ens trobem que estem duplicant informacions; omplim formularis que ens obliguen a mentir, perquè el paper quadri, però que no tenen res a veure amb la nostra feina diària; no hi ha coordinació entre departaments i, fins i tot, hi ha normatives que es contradiuen, etc. Necessitem simplificació i sentit comú.
Primer de tot creure-hi de veritat. Creure en l’equilibri territorial i en la pagesia com a estructura d’estat. Fa dècades que fem taules de treball, congressos, reunions, etc., i anem parlant del despoblament, l’envelliment, la manca de serveis, etc. Deixem de parlar i posem-nos a treballar!
És un peix que es mossega la cua: la manca d’inversions públiques al món rural i la falta d’oportunitats laborals provoquen despoblament. I en conseqüència, l’abandonament comporta que no s’aposti per a fer-hi inversions. Les polítiques es fan des d’una visió purament urbanocentrista, però llavors ens gastem recursos públics per a fer taules rodones, grups de treball i «tècnics experts» per a parlar de com revertir el despoblament. Sense inversions econòmiques i valentia política, morirem parlant-ne.
L’abandonament converteix la Catalunya rural en un parc temàtic turístic basat en un model totalment insostenible. Comporta pèrdua de sobirania alimentària i, quan depens d’un tercer, en tindràs si te’n dona, si no, no…
No hi ha cap secret: s’hi ha de poder guanyar la vida.
Quin flux? Ciutadans que tenien una segona residència que diuen que ara viuen aquí fent teletreball, però continuen empadronats a la ciutat per a tenir millors serveis? S’hauria d’analitzar molt bé què ha comportat la pandèmia i jo, personalment, penso que només ens ha portat deshumanització i precarietat dels serveis bàsics. Més egoisme i un turisme massificat poc respectuós.
Perquè hi haguessin oportunitats reals hi hauria d’haver un canvi de mentalitat global. Apostar pel producte de proximitat, pels oficis de proximitat, per un accés a l’habitatge digne, per ensenyaments secundaris amb residències per a estudiants, per l’accés a la cultura mitjançant les noves tecnologies a tot arreu, etc.
Si es produeix, serà per necessitat, perquè les ciutats no són autosuficients i el sistema que tenim muntat és del tot insostenible.
«S’explica que els perfils creatius i innovadors es distingeixen per ser desordenats, ineficients i nerviosos; que els pot la vena anàrquica i l’incompliment sistemàtic dels terminis. Però… res és com sembla: es pot ser creatiu i innovador alhora que ordenat, resolutiu i tranquil». Així es presenta al seu perfil de Linkedin Agustí Brañas, economista expert en lideratge neuronal, creativitat i innovació, que serà present al 3r Congrés Masia i Territori com a participant de la taula rodona «La innovació agrària necessària per a la producció sostenible d’aliments». En aquesta entrevista parla sobre la innovació i creativitat al sector agrícola i valora si el sector, que no acaba de rebre el suport social que mereix, necessita o no una bona campanya de màrqueting.